Skip to content

La triada comunal catalana

En David Algarra ha fet un treball extraordinari: recopilar, sota un mateix volum, «El comú català», la història dels comuns del país. És meritori perquè aflora un relat silenciat per una visió oficialista de la història que, en gran part, minimitza la força —inclús, permeteu-me afirmar, l’hegemonia— de la cultura de les classes populars.

Aquesta voluntat de revisar el relat apel·la també a la perspectiva dominant d’un món rural individualista; en el cas català, identificat en la masia com a espai referent, i en la pròpia família que l’habita, en tant que activitat econòmica i social al seu voltant.

Al llarg de la seva obra, Algarra destaca la rellevància històrica dels béns comunals (l’aigua o la terra, per exemple), les pràctiques comunals (vinculades a la pròpia seguretat autogestionada de veïns i veïnes, entre altres) o els propis mitjans o espais compartits (com els molins) i la seva gradual apropiació.

Des de la seva publicació, el 24 d’octubre de l’any 2015, l’autor ha fet més de trenta presentacions en diferents indrets, entre les quals, la de l’Ateneu Igualadí, el passat divendres 21 d’octubre. La presentació de l’obra té un caràcter honest, divulgatiu i empàtic amb el territori on es realitza, ja que es contextualitza i s’il·lustra amb exemples locals que, tot referenciant Simone Weil, incideixen en la necessitat de «llegir en la història el silenci dels vençuts», per adonar-nos de la usurpació al llarg dels anys d’allò comú i proper.

La triada comunal catalana (econòmica, social i política), que argumenta David Algarra (imatge superior) en la seva exposició, té un fort lligam conceptual amb l’aproximació de la investigació sobre les cooperatives de consum agroalimentari, reforçant així el vincle que ja anticipa Ivan Miró entre el comunal i el cooperativisme.

marc_teoric_esquema_def_cat_img

L’aproximació al consum autogestionat cooperatiu, com a punt d’encontre de tres perspectives que es retroalimenten: econòmica (Circuits Curts de Comercialització), social (Economia Social i Solidària) i política (Moviments Socials), per analitzar el paper de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) des del vincle entre Procomú Digital i Cooperativisme de Plataforma, és l’esquema de partida de la investigació.

A continuació, veurem que la triada comunal que proposa David Algarra té punts de trobada amb les tres dimensions sobre les quals s’articula l’aproximació a l’autogestió agroalimentària.

Econòmica: els béns comunals, emprius i les pràctiques comunals
Històricament, el dret d’aprofitament dels béns comunals a Catalunya, l’empriu (o alou comunal), s’estableix per a mantenir el reconeixement comunal en resposta a l’intent d’usurpació del poder comtal i senyorial. Als pobles, com argumenta Algarra, gran part del terme tenia aquesta definició. La producció dels horts o l’aprofitament del rostoll o del redall, en tant que pràctiques comunals, permetia beneficiar-se dels béns comunals.

Aquesta voluntat d’autogestionar-se caracteritza també a les cooperatives de consum agroalimentari que cerquen una intermediació directa (o a través d’un intermediari afí als seus valors) amb la persona o organització que produeix els aliments. D’aquesta manera, s’afavoreix un consum de proximitat que permet un desenvolupament econòmic local. En certa mesura, podem vincular les cooperatives i grups de consum agroalimentari a les pràctiques comunals, en espais —sovint— comunals, com els ateneus.

Social: el comú de veïns i veïnes, solidaritats i ajuda mútua
Algarra, citant a la medievalista Mercè Aventín, assenyala com en les comunitats rurals medievals del Vallès, igual que en altres indrets, quan una família tenia problemes de subsistència, a través de confraries de pagesos, entre altres organitzacions de l’època (algunes encara vigents), es donava resposta solidària gràcies a l’administració de les donacions que feien pagesos i pageses a les caixes de resistència.

En aquest sentit, una part de les cooperatives i grups de consum actual disposa de caixa de resistència o de cistelles solidàries. D’aquesta manera poden donar resposta en cas d’eventualitats o de necessitat de donar suport a una unitat familiar del grup que no pot adquirir la compra. D’altra banda, la pròpia elecció dels proveïdors té una voluntat explícita d’assegurar els criteris de justícia social en la producció dels aliments.

Política: comú, comuna o universitat
Les festa de l’arbre, que se celebra actualment en diferents localitats catalanes i amb un caràcter festiu, tenia originàriament el paper d’espai de trobada de veïns i veïnes d’una comunitat per a debatre els assumptes de la mateixa i prendre les decisions a través de l’assemblea. Aquestes assemblees veïnals, on hom hi té presència, són substituïdes —gradualment— per models de representació més reduïts i tancats. Així, en el cas de la ciutat de Barcelona, l’any 1265 neix el Consell de Cent.

Els grups i les cooperatives de consum utilitzen l’assemblea com a model de presa de decisions, algunes de les organitzacions únicament via consens i altres donant l’opció de votar (cada persona/unitat familiar un vot). El compromís polític del grup és inherent a la seva activitat de consum agroalimentari però, al mateix temps, hi ha vincles entre la participació a la cooperativa i els moviments socials amb voluntat de transformació política.

En definitiva, en aquest breu apunt podem observar el fort vincle existent entre el comunal i el cooperativisme, a partir de la contextualització dels grups i cooperatives de consum agroalimentari. Aquest fet, per una banda, ens fa adonar de la vigència i la rellevància de l’obra de David Algarra en un període d’expansió de pràctiques vinculades a l’Economia Social i Solidària i, d’altra banda, il·lustra el paper de l’autogestió ciutadana en la voluntat de recuperar espais de participació més democràtics.

Published inProcomú

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *